Els orígens de la botànica

Hipòcrates: Aphorismi Hippocratis graece et latine.- Genevae: ex typographia Petri Choüet, 1628

Teofrast: Theophrasti De causis plantarum libri quindecim.- Parisiis : apud Christiani VVechel, 1529

Dioscòrides Pedani: Codex Vindobonensis med. Gr. 1 der Österreichischen Nationalbibliothek.- Graz: Akademische Druck-u Verlagsanstalt, 1970

 

Els orígens de la botànica

Els primers testimonis escrits relatius al coneixement dels vegetals cal situar-los en alguns tractats mèdics de les antigues civilitzacions xineses 5000 aC i també en les referències bíbliques al món vegetal abundants a l’Antic Testament, que permet fer-nos una idea del coneixement de plantes de la civilització hebrea. A Egipte cal destacar alguns papirs amb contingut mèdic dels anys 1500 aC, com el papir Ebers, que conté una relació de remeis per  a diferents malalties on es recomana l’ús terapèutic de més de 700 substàncies, com per exemple el pebre, el safrà, la mirra, l’àloe, l’encens o la resina entre d’altres.

Antiguitat clàssica

Hipòcrates (460-370 aC)

Al món clàssic destaquen les aportacions mèdiques d’Hipòcrates. En el Corpus Hippocraticum esmenta 260 drogues vegetals amb propietats laxants, diürètiques, diaforètiques, emol·lients i d’altres tipus. El seu mèrit va ser apartar la medicina d’altres matèries, com la màgia i les supersticions, fins a convertir-la en una professió.

Aristòtil (384-322 aC)

En el marc de l’antiguitat clàssica va ser Aristòtil qui va recopilar una valuosa informació sobre les espècies vegetals. La seva principal contribució a la botànica va ser la divisió de les  plantes en dos grups, les «plantes amb flors» i les «plantes sense flors».

Teofrast (372-287 aC)

Teofrast deixeble d’Aristòtil va fer les contribucions més importants a la  botànica, de manera que n’és considerat el pare. Va deixar escrites dues obres importants que es consideren l’origen de la botànica com a ciència, conegudes en versió llatina: De historia plantarum (Sobre la història de les plantes) i De causis plantarum (Sobre les causes de les plantes).

De historia plantarum esdevingué una veritable enciclopèdia botànica i una de les contribucions més destacades a la ciència de les plantes des de l'antiguitat fins al període medieval. Teofrast va classificar 480 espècies, amb indicació detallada de l’anatomia de l’arrel, del tipus de fruit, de l’hàbitat i de les propietats terapèutiques. Va ser el primer a elaborar una classificació artificial de les plantes en arbres, arbusts, subarbusts i herbes, que va tenir una gran difusió. A l’obra De causis plantarum va definir els conceptes d'hipògina, perígina i epígina, és a dir, la idea que les flors es poden classificar d'acord amb la posició relativa de l'ovari respecte de les altres peces florals. A més, va explicar les diferències entre les plantes monocotiledònies i les dicotiledònies i va incloure una llista descriptiva de plantes medicinals.

Plini el Vell (23-79 dC)

Una altra aportació destacada va ser la de Plini el Vell, que va escriure l’enciclopèdia Naturalis Historiae, on recopila els coneixements, científics o llegendaris que es tenien a l’època sobre les ciències naturals.

Dioscòrides (40-90 dC)

Al segle I dC Dioscòrides Pedani, escriptor i metge grec, va esdevenir famós per la seva obra titulada en versió llatina  De Materia Medica (Els materials de la medicina). És una obra dedicada a l’herboristeria, on detalla observacions de 600 plantes, classificades d'acord amb les seves propietats farmacològiques. 

Va esdevenir la guia sobre medicaments al món occidental durant mil cinc-cents anys, fins que es va inventar el microscopi a finals del segle XVI, obrint el camí cap a l'estudi minuciós de l'anatomia vegetal.