Segles XVI i XVII a Montserrat

Gregorio de Argaiz: La perla de Cataluña.- En Madrid : en la imprenta de Andrés Garcia de la Iglesia, 1677

Gregorio de Argaiz: La perla de Cataluña.- En Madrid : en la imprenta de Andrés Garcia de la Iglesia, 1677

Introducció

El  benedictí Gregorio Argaiz a La perla de Cataluña. Historia de Nuestra Señora de Motserrate, editat el 1677,  fa referència a la botica del monestir: “Hay dentro de casa una botica abundantísima de todas las cosas necesarias para la salud corporal…”

Jacques Daléchamps: Historia generalis plantarum.- Lugduni: Apud Gvlielmvm Rovillivm, 1586

Jacques Daléchamps : Historia generalis plantarum.- Lugduni: Apud Gvlielmvm Rovillivm, 1586

Francesc Micó (1528-1592?)

Entre les persones encarregades del servei assistencial del monestir sobresurten dos noms, el metge i farmacèutic Francesc Micó i l’apotecari Antoni Castell.

Va ser un apotecari i botànic català. Va destacar en el camp naturalista i concretament amb les recol·leccions de plantes i fou un dels capdavanters de la botànica catalana ajudant els estudiants de l’Estudi General a preparar  els seus herbaris basant-se en les descripcions de Dioscòrides. 

Va herboritzar gran part de Catalunya i és considerat el primer herboritzador científic de Montserrat.      Va descobrir una trentena d'espècies botàniques noves, entre elles l’orella d’ós, que Micó recol·lectà a Montserrat i que comunicà al botànic francès Jacques Daléchamps, que la inclogué a la Historia generalis plantarum el 1587 amb un nom dedicat a Micó. Es tracta de l’Auricula ursi myconi que actualment es coneix com a Ramonda myconi, i popularment com a orella d’ós, borratja de cingle, herba de la tos, herba tossera o herba tossina. Es tracta d’una herba de la família de les gesneriàcies, amb una roseta de fulles ovalades, crenades, de superfície rugosa, piloses per sobre i densament cobertes de pèls ferruginosos per sota, i amb flors morades, amb el centre groc, que es fa a les roques calcàries ombrívoles dels Pirineus i altres muntanyes, i és emprada popularment com a remei pectoral. El mateix Micó experimentà amb aquesta planta i en descrigué l’eficàcia contra la tos.

Jacques Daléchamps: Historia generalis plantarum.- Lugduni: Apud Gvlielmvm Rovillivm, 1586

Antoni Castell: Theorica y pratica de boticarios…Barcelona: Sebastian de Cormellas, 1591 (Facsímil)

Antoni Castell: Theórica y pratica de boticarios...- Barcelona: Sebastian de Cormellas, 1591 (Facsímil)

Antoni Castell: Theórica y pratica de boticarios...- Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2010.

Antoni Castell (1540-1644)

Antoni Castell  apotecari del monestir de Montserrat, esdevingué frare donat l’any 1571 i després continuà exercint al monestir de San Benito el Real de Valladolid. La seva obra Theorica y pratica de boticarios en que se trata del arte y forma como se han de componer las confecciones ansi interiores como exteriores va ser editada a Barcelona  per Sebastián de Cormellas el  1592 i dedicada a l’abat de Montserrat.

Segons María José Martínez Girón,  són moltes les coincidències amb l'obra de metge francès Brice Bauderon, Paraphrase sur la Pharmacopée divisée en deux livres, editada a Lió el 1588. Això indueix a pensar que l'obra de Castell és una traducció, molt fidel, de la Paraphrase, ja que en estudiar a Montpeller va haver de conèixer -hi Bauderon. L'obra s’emmarca  dins l’escolasticisme galènic, és de gran interès per l'aportació de nous recursos pràctics i és d'extraordinària importància per dos motius fonamentals: per eliminar nombroses errades, contradiccions i corrupcions en els textos mèdics i farmacèutics, tant clàssics com de l'època, i pel caràcter innovador fent la seva obra en castellà en lloc de fer-ho en llatí. Com ell diu a la introducció anava dirigida a apotecaris “flacos en lengua latina”, més enllà del servei ofert als pelegrins de Montserrat. Té 310 receptes o composicions, la major part de Mesué, metge de gran prestigi durant tot el renaixement. També n’hi ha de Nicolau, Galè, Avicenna o Dioscòrides.

Consta de dos llibres, Al primer hi ha els remeis d’ús intern que més comunament es preparen i tenen a les farmàcies. És format per nou divisions, entre les quals podem destacar les dedicades a confitures, xarops, simples que es prenen llepant, pólvores, medicaments opiacis, pólvores barrejades amb mel o xarop i que formen una massa pastosa. El llibre segon, referit als medicaments d’ús exterior, s’estructura en tres divisions: olis, ungüents i emplastres. L’obra acaba amb una sèrie d’apèndixs entre els quals destaca un sumari de pesos i mesures. Per a cada fórmula exposa primer la teoria segons les autoritats clàssiques i després la seva pròpia pràctica que, en moltes ocasions, la modifica. El més important del llibre es troba en les observacions particulars sobre diversos processos a l'hora de preparar medicaments.

Al llarg del segle XVII hi ha notícies d’herboritzacions de la muntanya de Montserrat, entre les quals va destacar la dels membres de la família Salvador, juntament amb botànics estrangers com Joseph Pitton de Tournefort. Una part dels plecs de l’herbari Salvador es conserven a l’Institut Botànic i s’hi poden veure exemplars recol·lectats a Montserrat.

Segles XVI i XVII a Montserrat