Segles IX-XIV
Introducció
Durant l’Edat Mitjana els monestirs cultivaven en els seus horts i jardins plantes medicinals conegudes gràcies a les descripcions dels textos clàssics que s’havien transmès al llarg dels segles. Els estudiosos de les plantes del període manuscrit, abans de la invenció de la impremta, trobaven útil il·lustrar els seus escrits per fer-los més intel·ligibles; és per això que van incorporar en els seus textos il·lustracions acolorides. Però els successius copistes, al llarg d'un període de mil anys, varen afegir progressives distorsions, per la qual cosa les il·lustracions, en comptes de resultar una ajuda, es van convertir en un obstacle per a la claredat i precisió.
D'altra banda, aquells autors que renunciaven a incorporar il·lustracions en els seus textos van veure que les seves descripcions textuals eren poc útils per descriure les plantes amb suficient fidelitat perquè poguessin ser reconegudes, ja que les mateixes plantes rebien noms diferents en diferents llocs i, a més, el llenguatge botànic no estava desenvolupat.
Per aquest motiu, finalment, molts autors van evitar fer llargues descripcions de les plantes i es van conformar a enumerar tots els noms que en coneixien i descriure les malalties humanes per a les quals resultaven beneficioses. Aquesta enumeració de noms vulgars de plantes i els seus usos medicinals constituïa l’herbari medieval, que constava d’unes informacions normalment comunes: nom de la planta, sinònims, descripció de les característiques, distribució geogràfica i hàbitat, nom dels primers autors que havien citat la planta, propietats curatives, manera de recol·lectar-la i preparar-la, llista de medicaments a partir d’aquesta, malalties que cura i principals contradiccions.
El metge, astrònom i geògraf Al-Qazwin va escriure en àrab al segle XIII el llibre Meravelles de les criatures i de les coses rares que existeixen, tractat àmpliament il·lustrat i molt popular on també tracta de les plantes.
El món cristià medieval va recuperar els coneixements de la ciència mèdica provinent dels grecs i dels romans, gràcies a la cultura àrab que va conservar i perfeccionar aquests coneixements. Van tenir molta importància les aportacions de científics com Abu al-Abbas al-Nabati en el camp de les herbes medicinals i Ibn-al-Baitar, que va escriure una enciclopèdia farmacèutica. Durant el califat de Còrdova va destacar l’aportació d’Abul-Qàsim Khalaf ibn al-Abbàs al-Zahrawí, més conegut com a Abulcasis.
Albert Magne (1206-1280)
A Europa, van destacar les contribucions d’Albert Magne amb l'obra De vegetabilis et plantis libri septem (Set llibres de vegetals i plantes), que tracta sobre fisiologia vegetal i la classificació de les plantes, inspirant-se en les obres d’Aristòtil i Teofrast.
