Segles XVII i XVIII
Introducció
Durant el segle XVII es produeix la separació entre la matèria mèdica i la botànica i aquesta va donar lloc a noves disciplines com la morfologia i la fisiologia vegetals, la florística, la sistemàtica i l’anatomia vegetal gràcies a les observacions a través del microscopi. Amb el desenvolupament de fisiologia vegetal es va descobrir la necessitat que tenen les plantes d’obtenir nutrients no només a través de l’aigua sinó també a través del sòl i de l’aire. Es descobreix un dels processos fisiològics més importants dels vegetals, que és la fotosíntesi.
A causa de la necessitat d'intercanviar idees i informació entre els naturalistes europeus van sorgir les primeres acadèmies científiques, com la italiana Accademia dei Lincei fundada el 1603, la britànica Royal Society el 1660, o l'Académie des Sciences, a França el 1666.
Giovanni Battista Ferrari (1584-1655)
Ferrari va ser un jesuïta italià que fou assessor en horticultura del papa. Es va dedicar al cultiu i la investigació de plantes ornamentals que sortien dels Orti Barberini, el jardí botànic del cardenal Francesco Barberini, a qui va dedicar la primera edició del llibre De florum cultura, amb il·lustracions i descripcions botàniques, l’any 1633.
Els gravats sobre planxes de coure van ser dissenyats per artistes com Piero da Cortona, Guido Reni, Andrea Sacchi, i gravats per Greuter i Mellan. En una de les pàgines apareix un gravat de l’artista Anna Maria Vaiana, que ha estat considerada la primera il·lustradora professional de llibres de botànica. Tracta sobre la classificació de les plantes i del disseny i el manteniment dels jardins. Descriu espècies de flors, analitza el seu cultiu i estudia les varietats i mutacions i el seu ús. Dóna consells i trucs per a la composició de rams, cistelles i testos de decoració d’interiors i per a la conservació de flors tallades. Inclou descripcions dels jardins més importants que ha conegut, on descriu plantes introduïdes fruit d’exploracions i viatges.
Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708)
Tournefort fou un botànic francès que va introduir una jerarquia sofisticada de classes, seccions, gèneres i espècies. Va ser el primer a usar rigorosament un sistema polinomial de nomenclatura, és a dir, a atorgar a cada espècie un nom en llatí format per un nom genèric i una frase de diverses paraules que descrivia inequívocament el tàxon en qüestió. També proposà un sistema de classificació tenint en compte les diverses parts de la planta: fruit, flor i gra, i a partir d’aquí va classificar les plantes en 22 famílies.
Carl von Linné (1707-1778)
Linné va ser un botànic, científic, metge i zoòleg suec. És considerat el pare de la taxonomia moderna i un dels pares de l'ecologia tal com la coneixem avui en dia. L’anomenen Princeps Botanicorum, el príncep dels botànics, és a dir, un dels científics més importants d’Europa.
A l’obra Systema Naturae, publicada el 1735, separa els vegetals en 24 classes segons les característiques sexuals de les plantes, dividides en plantes amb flors i plantes sense flors (falgueres, molses, algues i fongs).
Linné publicà l’obra Philosophia Botanica el 1751. Va demostrar la reproducció sexual de les plantes i va donar nom a les parts de la flor, que encara es fan servir actualment. L’obra també conté informació sobre com redactar un diari de viatges i com mantenir un jardí botànic.
La Species Plantarum, publicada per primera vegada el 1753, va ser important perquè és el principal punt de partida de la nomenclatura botànica tal com existeix avui en dia, utilitzant de manera sistemàtica la nomenclatura binominal. El llibre descriu aproximadament unes 6.000 espècies.
El Systema Plantarum va ser publicat pòstumament el 1779. Integra els aspectes botànics de Systema Naturae amb Species Plantarum per fer una obra completa.
El llegat de Linné a l’estat espanyol
Durant el segle XVIII apareixen en castellà dues obres cabdals de botànica, que seran referents a l’estat espanyol i a Catalunya en la introducció de les idees de Linné. L’any 1767 Miquel Barnades i Mainader publicà Principios de Botánica.
L’any 1784 Antoni Palau i Verdera va fer la traducció del sistema de Linné a l’obra Parte práctica de Botánica del caballero Carlos Linneo, en vuit volums.
A Catalunya, les teories de Linné van arribar de la mà d’Antoni de Martí i Franquès que, l’any 1791, va publicar l’obra Experimentos y observaciones sobre los sexos y su fecundación de plantas. Les aportacions de Linné van ser tan importants, que la nomenclatura botànica es divideix actualment en nomenclatura prelinneana i postlinneana.
René Louiche Desfontaines (1750-1833)
Desfontaines va ser un botànic francès que passà dos anys a Tunísia i Algèria, d'on tornà amb una gran col·lecció de plantes. Va escriure Flora Atlantica, sive historia plantarum quae in Atlante, agro tunetano et algeriensi crescunt, que inclou 300 gèneres nous per a la ciència.
A través de la correspondència del P. Adeodat Marcet amb botànics d’arreu d’Europa, sabem que aquest sovint demanava al P. Tobella, bibliotecari de Montserrat, l’adquisició de bibliografia botànica de tradició francesa, procurant que fossin exemplars profusament il·lustrats per poder realitzar el seu herbari. Aquests llibres formen part actualment, de l’Arxiu de Botànica de l’Abadia i estan inclosos al catàleg de la biblioteca de Montserrat.
